NAIXEMENT DE L'OT

"Hem de preparar totes les opcions de part possible perquè, arribat el moment, el nadó escollirà la millor opció per passar de dins a fora, que no sempre coincideix amb la nostra idea de part."

La matinada de divendres dia 19 de novembre, a la setmana 40 +6, van començar contraccions suaus i molt suportables cada 20 minuts acompanyades de descomposició, intentava dormir entre contraccions però era difícil.

Al matí següent ja eren regulars cada 5-7 minuts i de 30 segons de duració. Com que teníem previst fer un part a casa vam avisar les llevadores perquè estiguessin informades de com progressava i vaig anar acompanyant les contraccions amb la meva dona, el moviment, respiracions, algun oli essencial, calor, bany...

A les 17 h eren cada 5 minuts i duraven 1 min, dolor intens però suportable amb pilota, liana, de peu... Al vespre va venir la llevadora a casa, va escoltar a l'Ot per veure que tot estava bé i va acompanyar-nos amb les contraccions.

Que impressionant el cos, posar-me de part, l'inici espontani que valoro per damunt de tot com a resposta a la maduresa de l'Ot, al moment que ell i jo estàvem preparats per trobar-nos a l'altre costat de la pell. El ritme de contraccions, la potència... A mi se'm va ajuntar amb vòmits, jo ja sóc de vomitar i passat el vòmit em quedava un bon descans. Entre contracció i contracció aprofitava per descansar, vaig notar que algun moment no podia parlar massa clar, suposo que estava al que diuen "mundo parto". Havia fet molta preparació per acceptar les contraccions i viure-les amb la respiració, moviment i el meu mantra "aquesta ja no la tornaré a viure més".

A les 3 de la matinada vam mirar si estava dilatada després de més de 12 h de contraccions i res. L'Ot estava molt amunt i vam decidir anar cap al Pius Hospital de Valls, que era la nostra segona opció, per si era necessari fer alguna intervenció.

En arribar al Pius vam seguir el pla de part natural, mobilitat amb les contraccions que continuaven igual de rítmiques i fortes, però res de dilatació perquè l'Ot no baixava per la pelvis i no estimulava el coll de l'úter. El canvi d'ambient de casa a l'hospital va ser molt respectat. Ja coneixia el lloc i també a la llevadora, així que estava com a casa. A les 11 del matí de diumenge, ja després de més de 24 h de contraccions vam decidir provar de trencar la bossa d'aigües a veure si així l'Ot baixava. Va ser un tacte exploratori que no em va fer gens de mal i em va agradar sentir com sortia tota aquella aigua de dins. Les contraccions encara van ser més intenses i tot i seguir en moviment i amb banys, l'Ot seguia molt alt.

Sé que tot el treball fet, ni que no servis per dilatar el coll de l'úter, servia per inundar el meu cos i el de l'Ot de substàncies preparatòries per fer front a la vida extrauterina, així que intentava no pensar amb la dilatació i si amb els nostres cossos plens d'oxitocina.

A les 14 h vaig demanar que em posaven l'epidural que em va permetre dormir 1 h que va ser un trosset de cel. L'anestesista, molt amable, em va posar una dosi mínima que em va deixar moure igualment i continuar fent treball de peu. Amb l'oxitocina sintètica les contraccions seguien, no guanyava més de 4 cm de dilatació i el cap de l'Ot encara era lluny. Amb el ginecòleg vam deixar passar 3 h i, si no hi havia canvis, seria una cesària.

No teníem previst cesària, però ho veiem com la millor opció, ja que si l'Ot no entrava a la pelvis, els seus motius devia tenir.

Posar l'epidural va ser molt dur perquè tenia contraccions tan fortes que quieta no podia estar-hi, aquí l'ajuda de la meva dona encara va ser més important. Després les contraccions eren molt suportables i amb molta mobilitat, vaig seguir de peu i acompanyant les contraccions fins a les 19 h, quan el ginecòleg va valorar i intentar fer baixar a l'Ot i res...

Faríem cesària, no hi havia patiment, però ja eren massa hores sense canvis. A les 20 h de diumenge entrava a quiròfan, la meva dona no va poder entrar, si la llevadora amb un mirall per poder veure com sortia l'Ot.

Per sort havia escoltat molts cops com era una cessaria i també ho teníem preparat i tot i no poder escollir massa cosa, vaig entrar tranquil·la, les infermeres, l'anestesista, el ginecòleg van ser molt amables.

Vaig vomitar abans de la intervenció, i també al final mentre em cosien i estant lligada de braços va ser el més complicat. Al moment de sortir l'Ot la llevadora que no es va moure del meu costat, va posar el mirall i vaig veure sortir l'Ot. Em va costar una mica de veure-ho bé perquè per ajudar a sortir l'Ot van haver d'apretar-me les costelles per fer-lo baixar.

El millor moment va ser veure sortir l'Ot adormit i tan rosadet, de seguida va plorar i el vaig poder estimar abans que el pesessin, el podia veure en tot moment, van esperar per tallar el cordó, va fer el primer pipí i me'l va posar al costat de la meva cara mentre em cosien i fins que jo vaig demanar que li portessin a la meva dona per fer pell amb pell amb ella perquè a mi m'agafaven ganes de vomitar.

Mentre jo estava a reanimació i sentia com s'anava despertant el meu cos, ell feia pell amb pell amb la meva dona. Ella va estar amb ell a les primeres cures.

No em pensava pas acabar amb cesària, però sí que l'havia preparat per tenir totes les opcions presents.

Al final una té una idea de part i el nadó té les seves necessitats.

Abans de les 23 h de diumenge estàvem els tres a l'habitació ja provant de fer pit i els tres dies d'hospital l'Ot no es va moure del nostre costat. Vam demanar que tots els controls els fessin a la nostra habitació i així ho van fer. Tot el personal del Pius molt atent, la majoria tenien coneixement en lactància materna i et donaven un cop de mà si feia falta. Les llevadores també ens van visitar i vam estar molt ben acompanyades.

Sé segur que tot el treball de part em va ajudar a recuperar-me ràpidament de la cesària, el segon dia ja em vaig aixecar i la nit que arribàvem a casa ja em va pujar la llet i l'Ot ja s'enganxava força bé. Si tornés a passar pel mateix part, tornaria a prendre les mateixes decisions, cada cop se'ns va preguntar que volíem fer, quines opcions teníem i ens deixaven un temps per decidir i en tot moment ens vam sentir informades i acompanyades.

Moltes gràcies, a tot l'equip i sobretot a les llevadores del Pius.

Carme Vallés